create a site
p

Hipólito Lázaro

Hipòlit Lázaro Higueras va néixer al popular barri de Gràcia en el si d'una família humil. De petit cantava amb un cor d'aficionats anomenat "L'Oreneta". Va començar a treballar des de molt jove en oficis diversos. Molt aviat va destacar com a cantant. Va debutar en el teatre Principal d'Olot interpretant "Marina i Bohemios" mentre realitzava el servei militar, encara que la seva presentació oficial no va tenir lloc fins a 1910 al teatre Novetats de Barcelona cantant La favorita de Donizetti amb una companyia d'òpera italiana dirigida per Arturo Baratta i Sebastià Rafart . Aquest mateix any va cantar a València i Palma de Mallorca i es va traslladar a Itàlia, on es va presentar amb Rigoletto a Ferrara.
El 1911 canta a la London Opera House i altres teatres d'Anglaterra sota el pseudònim d'Antonio Manuele i de tornada a Itàlia és contractat a Ferrara, Pàdua, Treviso i Roma, on substitueix a Alessandro Bonci en un apoteòsic Rigoletto al costat de Riccardo Stracciari. Després d'una gira per Egipte amb funcions al Caire i Alexandria, torna a la London Opera House de Londres.
El 1912 és contractat per Covent Garden per a l'òpera Traviata al costat de Luisa Tetrazzini. No obstant això, desavinences personals durant els assajos portaran a la rescissió de contracte. Lázaro mai cantarà en aquest teatre.
Aquest mateix any protagonitzarà un dur enfrontament amb l'editor Tito Ricordi, que veu a Lázaro a un gran rival per als seus tenors italians als quals protegia.
El 1913 serà un any important en la seva vida en conèixer al compositor Pietro Mascagni que va quedar molt impressionat per les característiques de la seva veu durant unes funcions de Isabeau a Gènova i Iris al teatre Costanzi de Roma, funcions que suposen el comiat dels escenaris de la soprano Emma Carelli que sol·licita tenir a Llàtzer al seu costat.
La gran consagració arribarà aquest mateix any ja que Pietro Mascagni li confia la creació del paper d'Ugo de l'òpera Parisenca, òpera amb llibret de Gabriele d'Annunzio, en l'estrena d'aquesta òpera que va tenir a la Scala de Milà el 15 de desembre de 1913 dirigida pel mateix Mascagni.
El 1914 serà l'any de la primera gira sud-americana que portarà a Llàtzer a debutar a Buenos Aires, Rio de Janeiro, Sao Paulo i Montevideo entre altres ciutats.
Aquest mateix any, 1914, es produeix un dels debuts més desitjats per Lázaro, el del Gran Teatre del Liceu de Barcelona cantant Rigoletto la nit del 12 de novembre. Des d'aquest mateix moment s'estableix una especial connexió entre Lazaro i el públic català que el venerarà al llarg de tota la seva carrera.

La Scala de Milà el torna a cridar per a unes importants funcions de Rigoletto al costat del baríton Carlo Galeffi i el 1915 s'embarca amb una extraordinària companyia d'òpera formada per l'empresari Adolfo Bracale cap a Buenos Aires on debutarà en el teatre Colón la nit del 19 de maig amb l'òpera Francesca da Rimini al costat de la soprano Rosa Raisa. 

La prolongació de la gira el portarà a una altra important ciutat en la seva vida: l'Havana. Debutarà al teatre Nacional la nit l'1 de febrer de 1916 cantant Tosca, al costat de la soprano Tina Poli Randaccio. A l'Havana coneixerà a Juanita Almeida, amb la qual aquest mateix any es casarà.

El 1917 canta unes històriques funcions de Faust (Gounod) a "El toreig" de Mèxic davant 32.000 persones i en què es veu oblicado a repetir cada nit 3 vegades la seva ária "Salve dimora casta i pura".

Aquest mateix any protagonitzarà en estrena absoluta a Mèxic de l'òpera Isabeau de Pietro Mascagni.

Lázaro se situa entre els millors cantants del món i el Metropolitan de Nova York sol·licita la seva presència. El 31 de gener de 1918 s'efectuarà el seu debut, novament amb Rigoletto, al costat de Maria Barrientos i Giuseppe de Luca amb un èxit tan desbordant que el porta a bisar "La donna è mobile" malgrat les prohibicions explícites del teatre i el diari New York Times li dedicarà una portada titulano: "a spanish new tenor makes a hit in the Metropolitan".

El 18 de febrer de 1918 interpretarà I Puritani, també al costat de Maria Barrientos, òpera que no s'havia escoltat al Metropolitan des de la seva estrena en la temporada d'1883-84 creant un veritable entusiasme.

Lázaro cantarà al Metropolitan al llarg de 3 anys al costat de les grans figures del moment com la pròpia Barrientos, Geraldine Farrar, Pasquale Amato, Giuseppe de Luca, Antonio Scotti o Claudia Muzio i en títols tan variats com Tosca, Madama Butterfly, Aida , I Puritani, La regni fiamette (Lerroux), Rigoletto o Cavalleria Rusticana.

El Carnegie Hall de Nova York també ho escoltarà en dos concerts i amb la companyia del Metropolitan cantarà a Filadèlfia, Boston, Washington i altres ciutats americanes.

El públic americà idolatrará a Llàtzer fins al punt de sol·licitar per escrit al director del Metropolitan, Giulio Gatti Casazza que li ofereixi més títols en les temporades. Seran moments de gran rivalitat amb Enrico Caruso, cantant ja habitual d'aquest escenari.

El 25 d'abril de 1920, amb un concert, Lázaro s'acomiadarà del Metropolitan.

1921 suposarà una altra fita en la seva carrera. Pietro Mascagni el tria com a intèrpret per a l'estrena mundial de la seva òpera "Il Piccolo Marat" a Roma.

Lázaro es convertirà en el màxim exponent d'aquest paper per les seves enormes dificultats vocals. Ningú a la història podrà tan sols igualar la seva interpretació i aquesta òpera romandrà en el seu repertori al llarg de tota la seva carrera.

Al Teatre Real de Madrid no va debutar fins a 1922, amb Aida passant a ser des d'aquest moment un dels cantants preferits del públic madrileny.

Finalitzada la temporada de Madrid s'embarcarà en una nova gira per Sud-amèrica amb una extraordinària companyia i al costat d'altres personalitats com Elvira de Hidalgo, Ofelia Nieto o Gilda dalla Rizza.

El 1923 veurà el seu retorn a les temporades del Liceu de Barcelona i el Real de Madrid al costat d'altres ciutats espanyoles.

El 1924 es produirà un altre important moment en la seva carrera. El compositor Umberto Giordano el exigirà com a intèrpret de l'estrena mundial de la seva òpera El sopar delle Beffe al teatre Alla Scala de Milà i sota la direcció d'Arturo Toscanini. El 20 de desembre de 1924 Lázaro es convertirà en el primer Gianetto de la història.

Els anys següents és reclamat per la majoria de grans teatres i participa en les temporades del San Carlo de Nàpols, Arena de Verona, Scala de Milà, Costanzi de Roma, Liceu de Barcelona, ​​Real de Madrid, la Fenice de Venècia o l'Òpera de Paris on debutarà el 1928 amb Rigoletto (G. Verdi), al costat de molts altres teatres.

Les seves funcions a Paris d'Il piccolo Marat dirigides pel mateix Pietro Mascagni causaran una veritable commoció.

Són anys de glòria, Lázaro és especialment un ídol a Barcelona on al llarg de 24 anys oferirà al públic barceloní les seves creacions de Rigoletto, Il Trovatore, La Favorita, Aida, L'Africana, Marina, Tosca, Gli Ugonotti, La Dolores, Carme, Euda d'Uriach, Faust, La Gioconda, L'elisir d'amore, L'estudiant de salamanca, Lucia di Lammermoor, Doña Francisquita, I Puritani, Il Piccolo Marat i La Bohème.

El 1929 cantarà unes històriques funcions de l'òpera Isabeau de Pietro Mascagni al teatre de l'Arena de Verona al costat de Eva Turner.

En 1930 els teatres Carlo Felice de Gènova (amb Isabeau costat de Tina Poli Randaccio) i Coliseu 2 Recreiros de Lisboa (amb Tosca al costat de Fidela Campiña) seran els últims a sentir la seva veu fora d'Espanya durant els propers anys.

Les temporades de la pràctica totalitat dels teatres espanyols se'l disputaran al llarg dels 3 següents anys.

El 1933 tornarà a Firenze (Il piccolo Marat), Gènova (L'Africana amb Giannina Arangi Lombardi) i Milà (Il piccolo Marat)


El 1934 al Liceu de Barcelona protagonitzarà l'estrena absoluta de l'òpera Euda d'Uriach d'Amadeu Vives i el 1935 el de L'estudiant de Salamanca de Joan Gaig.

Aquest mateix any de 1935 serà el tenor escollit per a la commemoració del centenari de l'estrena de I Puritani de Vincenzo Bellini al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, ​​en unes històriques funcions costat de Mercè Capsir i Apollo Granforte. Llàtzer i Capsir repeteixen cada nit el duo "Vieni fra queste braccia" que obliga el tenor a ascensions al Re natural.

El 15 de setembre d'aquest mateix any Barcelona el homenatja donant-li el seu nom al carrer del barri de Gràcia on havia nascut.

El 1936 esclata la guerra civil espanyola. Els seus ferms valors anti feixistes li crearan molts problemes i és "reclutat" pel Comitè del teatre de la CNT per cantar per tot Catalunya les funcions que ells decidissin, arribant fins i tot a ser obligat a interpretar diverses funcions un mateix dia en diverses localitats.

S'incorporen al seu repertori molts títols de sarsuela com La Dolorosa, Los Gavilanes, Doña Francisquita o La Tempestad.

Se li retira el passaport i se li impossibilita reunir-se amb la seva família que estava a Cuba.

El 1939 se l'informa que ha d'acudir a Paris per a un concert propagandístic a favor del règim. Lázaro declina fermament el compromís al·legant que si ni a Itàlia havia cedit al feixisme no ho faria ara. La seva extrema i arriscada postura curiosament l'afavoreix i finalment el president Juan Negrín dóna l'ordre perquè se li torni el passaport.
Lázaro marxarà cap al retrobament amb la família a través de França (on ha de travessar la frontera a peu) i un vaixell el portarà a Cuba.

El retorn a la llibertat suposarà també el retorn dels contractes i en el teatre nacional de l'Havana cantarà Marina d'Arrieta i a l'Auditòrium d'aquesta mateixa ciutat la reposició mundial de l'òpera Baltasar del compositor cubà Gaspar Villate.

Aquest mateix any cantarà Rigoletto a Bé Aires al costat de Marina, La Dolors i La Tempesta.

El 1940 torna a New York on tornaran a sentir la seva veu en dos concerts al Town Hall.

El 1941 efectuarà una petita gira per poblacions cubanes.

En 1942 protagonitzarà una altra estrena mundial, el de l'òpera Kabelia del compositor Eduardo Sanchez Fonts, al Teatre Nacional de l'Havana.

Aquest mateix any marxarà cap a Mèxic on cantarà Rigoletto al Teatre Arbeu al costat d'un jove baríton: Ramon Vinay. El seguirà Tosca també al costat de Vinay per finalitzar la temporada amb Aida i un concert.

En 1943 Lázaro estarà convalescent de paludisme a la seva finca cubana fins que el 1944 farà realitat el seu gran desig: tornar a Barcelona.

La premsa es farà ressò de la seva tornada i més de mil persones al costat de innombrables periodistes li donaran la benvinguda al Port de Barcelona a la seva arribada.

El Gran Teatre del Liceu li donarà la benvinguda nit del 16 de desembre de 1944 a la que Llàtzer interpretarà de nou a Radamés en l'òpera Aida. A la seva entrada en escena el públic interromprà la funció posant-se dret tot el teatre amb una eixordadora ovació que obliga el tenor a dir unes paraules d'agraïment i emoció.

Es reprenen els contractes i les temporades als teatres espanyols.

La nit del 12 de febrer de 1945, amb un concert, Llàtzer s'acomiadarà definitivament del seu públic del Liceu.

Després d'una breu temporada al teatre de la sarsuela de Madrid i de funcions a Porto i Lisboa, el tenor part de nou cap a l'Havana amb un contracte per interpretar uns concerts i Marina d'Arrieta.

Barcelona li espera de nou i el 1946 protagonitza una llarga temporada al teatre Olympia així com el 1947 al teatre Tívoli on nit rere nit el públic barceloní segueix omplint els aforaments per escoltar-lo.

El 1948 tornarà a l'Havana per la seva estada de vacances i cantarà diversos concerts per a la ràdio i televisió cubanes al costat de la soprano Ester Borja.

El 1949 publicarà la primera edició de la seva autobiografia "El llibre de la meva vida".

Són anys de retir gradual dels escenaris.

Tot i així el 1950 encara cantarà Marina, Aida i Rigoletto a l'Havana.

La nit del 22 d'abril de 1950 suposarà la del seu adéu definitiu a l'òpera escenificada cantant un dels seus rols fetitxes, el de Duca de Màntua del Rigoletto verdià, al costat del baríton Robert Weede. Aquesta nit Lázaro bisara "La donna e mobile" com tantes al llarg de la seva carrera en la seva funció nombre 435 d'aquest títol.

Han passat 40 anys del seu debut el 1910.
No obstant això, segueix amb alguns concerts com els protagonitzats per l'emissora de ràdio cubana CMQ en 1951.

Aquest mateix any s'anuncia el rodatge d'un film sobre la seva vida, que mai es realitzarà.

El 1952 tornarà a Barcelona per establir-ja definitivament amb la seva família al seu pis del carrer Ganduxer.

Seran anys de tranquil·litat i homenatges. No obstant això, en 1959 tot canviarà.

Fidel Castro prendrà en poder a Cuba i totes les seves propietats i béns seran requisades entre 1961 i 1962 deixant en una dificilíssima situació econòmica amb 72 anys.

La narració d'aquest fet en la seva autobiografia descriu perfectament a la persona:

"En efecte, la meva dona decideix anar sola aquest any a Cuba i al retorn del seu viatge m'assabento que Fidel Castro s'ha quedat amb totes les meves possessions, despojándome de tot el que em va costar guanyar amb tant sacrifici i després de tota una vida per trobar-me recolzat en la meva vellesa. Em informen que ja res tinc i que he de començar de nou per guanyar-me la meva aliment diari als meus 72 anys, amb els quals ja conte. Sembla que els artistes, en general, tenim fama de malgastar uns diners que hem guanyat al llarg de la nostra vida; pel que fa a la meva puc dir que, en efecte, vaig guanyar molts diners, però no fàcilment sinó a costa de sacrificis i encara que els meus amics saben que he estat generós, no ho malgaste mai, sinó que ho anava emprant per a mi i els meus en unes finques que hi tenia. El govern d'aquell país m'ha desposseït de les meves propietats sense cap indemnització. Tornaré a començar, encara als meus anys.
Els que em coneixen diuen que admiren en la meva tant l'artista com a home de caràcter; intentaré no defraudar. "

I així ho farà. Lázaro decidirà dedicar-se a l'ensenyament del cant donant classes particulars per sobreviure i afrontar una de les parts més tristos de la seva vida. Són anys de moltes privacions i sempre recolzat i ajudat per alguns dels seus incondicionals amics com Ramon Sabatés o Joan Maria Tió, alumne seu també, la vida avança entre l'oblit i les dificultats.

El 1961 és convidat al programa de televisió "Amigos del martes" de Franz Johann on deixarà impressionat a tot el públic en cantar en viu i a to l'ària "O Paradiso" de L'Africana de Meyerbeer amb 76 anys.

El 1963 al Gran Teatre del Liceu decideix homenatjar-lo amb motiu de la reposició de l'òpera Il piccolo Marat de Pietro Mascagni, interpretada per Gianni Iaia i Virginia Zeani. Al final del primer acte l'empresari Juan Antonio Pamias realitza un discurs i Llàtzer trepitja de nou l'escenari que tantes nits el va ovacionar, en un últim gran reconeixement.


El 1964 l'Ajuntament de Barcelona li concedeix la Medalla d'Or al Mèrit Artístic.

En el 1966 apareix com a convidat al programa de televisió "Aquesta és la seva vida" presentat per Federico Gallo on se li tributa un homenatge en presència d'alguns antics companyes d'escena com Mercedes Capsir, Pau Civil o Miguel Mulleras.

Llàtzer té ja 80 anys i la seva vida discorre entre tertúlies amb els amics o les seves estades de descans a San Llorenç Savall sempre convidat pel seu gran admirador Joan Fortuny.

Esporàdicament està encara present an alguns articles o reportatges, però la seva vida anirà passant en l'oblit en el seu petit pis del carrer Ganduxer de Barcelona.

El 1973 va ingressar al Sanatori del Passeig Marítim de Barcelona a causa d'una trombosi de la qual es recuperarà.

No obstant això, la seva salut es deteriora ràpidament i el 3 d'abril de 1974 La Vanguardia publicarà la que serà la seva última entrevista i la notícia del possible homenatge que li està organitzant el Gran Teatre del Liceu amb la presència de grans figures del moment com Luciano Pavarotti (de la qual l'autor d'aquesta biografia conserva les seves cartes de confirmació d'assistència).

No arribaran a temps i a les sis de la tarda del dimarts 14 de maig de 1974 Hipòlit Lázaro morirà a l'Hospital Nostra Senyora del Mar de Barcelona a causa d'una insuficiència respiratòria. Tenia 87 anys.

El seu enterrament va ser molt simple i amb l'assistència de poquíssima gent. Entre ells els seus amics el tenor Pau Civil i els actors Mario Cabré i Joan Capri.

Aquest va ser el final d'aquell nen carreter a qui ningú li va regalar res en vida i va arribar al més alt del reconeixement mundial gràcies a la seva voluntat i a unes facultats excepcionals.

En el meu llibre "O Paradiso" està narrada i explicada amb moltíssims més detalls la seva biografia per a tots aquells que vulguin aprofundir en l'apassionant vida. La unió entre unes facultats vocals privilegiades i una desbordant personalitat van crear una de les figures més apassionants de la història de la lírica i espero i desitjo que tant aquest web com el meu llibre puguin contribuir a que l'ombra de l'oblit no caigui sobre aquest Català Universal.


Miquel Pérez García


© Copyright 2019 PIXELDINAMIC - All Rights Reserved