Es reprenen els contractes i les temporades als teatres espanyols.

La nit del 12 de febrer de 1945, amb un concert, Llàtzer s'acomiadarà definitivament del seu públic del Liceu.

Després d'una breu temporada al teatre de la sarsuela de Madrid i de funcions a Porto i Lisboa, el tenor part de nou cap a l'Havana amb un contracte per interpretar uns concerts i Marina d'Arrieta.

Barcelona li espera de nou i el 1946 protagonitza una llarga temporada al teatre Olympia així com el 1947 al teatre Tívoli on nit rere nit el públic barceloní segueix omplint els aforaments per escoltar-lo.

El 1948 tornarà a l'Havana per la seva estada de vacances i cantarà diversos concerts per a la ràdio i televisió cubanes al costat de la soprano Ester Borja.

El 1949 publicarà la primera edició de la seva autobiografia "El llibre de la meva vida".

Són anys de retir gradual dels escenaris.

Tot i així el 1950 encara cantarà Marina, Aida i Rigoletto a l'Havana.

La nit del 22 d'abril de 1950 suposarà la del seu adéu definitiu a l'òpera escenificada cantant un dels seus rols fetitxes, el de Duca de Màntua del Rigoletto verdià, al costat del baríton Robert Weede. Aquesta nit Lázaro bisara "La donna e mobile" com tantes al llarg de la seva carrera en la seva funció nombre 435 d'aquest títol.

Han passat 40 anys del seu debut el 1910.
No obstant això, segueix amb alguns concerts com els protagonitzats per l'emissora de ràdio cubana CMQ en 1951.

Aquest mateix any s'anuncia el rodatge d'un film sobre la seva vida, que mai es realitzarà.

El 1952 tornarà a Barcelona per establir-ja definitivament amb la seva família al seu pis del carrer Ganduxer.

Seran anys de tranquil·litat i homenatges. No obstant això, en 1959 tot canviarà.

Fidel Castro prendrà en poder a Cuba i totes les seves propietats i béns seran requisades entre 1961 i 1962 deixant en una dificilíssima situació econòmica amb 72 anys.

La narració d'aquest fet en la seva autobiografia descriu perfectament a la persona:

"En efecte, la meva dona decideix anar sola aquest any a Cuba i al retorn del seu viatge m'assabento que Fidel Castro s'ha quedat amb totes les meves possessions, despojándome de tot el que em va costar guanyar amb tant sacrifici i després de tota una vida per trobar-me recolzat en la meva vellesa. Em informen que ja res tinc i que he de començar de nou per guanyar-me la meva aliment diari als meus 72 anys, amb els quals ja conte. Sembla que els artistes, en general, tenim fama de malgastar uns diners que hem guanyat al llarg de la nostra vida; pel que fa a la meva puc dir que, en efecte, vaig guanyar molts diners, però no fàcilment sinó a costa de sacrificis i encara que els meus amics saben que he estat generós, no ho malgaste mai, sinó que ho anava emprant per a mi i els meus en unes finques que hi tenia. El govern d'aquell país m'ha desposseït de les meves propietats sense cap indemnització. Tornaré a començar, encara als meus anys.
Els que em coneixen diuen que admiren en la meva tant l'artista com a home de caràcter; intentaré no defraudar. "

I així ho farà. Lázaro decidirà dedicar-se a l'ensenyament del cant donant classes particulars per sobreviure i afrontar una de les parts més tristos de la seva vida. Són anys de moltes privacions i sempre recolzat i ajudat per alguns dels seus incondicionals amics com Ramon Sabatés o Joan Maria Tió, alumne seu també, la vida avança entre l'oblit i les dificultats.

El 1961 és convidat al programa de televisió "Amigos del martes" de Franz Johann on deixarà impressionat a tot el públic en cantar en viu i a to l'ària "O Paradiso" de L'Africana de Meyerbeer amb 76 anys.

El 1963 al Gran Teatre del Liceu decideix homenatjar-lo amb motiu de la reposició de l'òpera Il piccolo Marat de Pietro Mascagni, interpretada per Gianni Iaia i Virginia Zeani. Al final del primer acte l'empresari Juan Antonio Pamias realitza un discurs i Llàtzer trepitja de nou l'escenari que tantes nits el va ovacionar, en un últim gran reconeixement.